QUE GUAPA ERA

AL FINAL DEL MOLL

www.seatails.org

El vent bufa fort, però no li impedeix seguir endavant. Ell sap que si ho fa, haurà de deixar moltes coses enrere, però també sap que valdrà la pena. Arriba al moll i comença a caminar sobre la fusta gastada. Sent com cruix, cosa que el fa dubtar sobre si és una bona idea, però llavors pensa en el seu meravellós somriure, en els seus llargs cabells rossos i en la seva llarga i elegant cua turquesa, i sap que està fent el correcte. Segueix avançant i en arribar al final del moll percep uns suaus moviments en l’aigua. És ella, que l’està esperant. Pensa en tot el que ha passat durant últims mesos i somriu, perquè li sembla increïble que s’hagi pogut enamorar d’un ésser com aquest, una sirena, que pensava que només existien en els contes. Però és ben real i és l’única que el sap fer feliç. Mira el seu voltant per últim cop i es llança al llac. Sota la cristal·lina aigua es troba amb els seus ulls, que reflecteixen felicitat. Sobtadament, nota com una energia estranya l’envolta i el força a treure l’aire que té contingut a la boca. Ara ja no necessita l’aire de la superfície per viure, es podrà quedar sempre més allà. Els dos s’agafen de la mà i, junts, neden per l’aigua sabent que ara sí, podran ser eternament feliços.

LA NINA

artbykat.storenvy.com

Ho vaig veure de seguida, era impossible que no m’hi fixés. Vaig entrar al parc i em vaig dirigir al banc que hi havia a un dels costats. Estava gairebé convençuda  que allò que hi havia sobre el banc era el que jo pensava. Aquell vermell que destacava no era un vermell qualsevol, era un color intens, el mateix vermell que donava color als meus records de la infància.

Quan vaig ser davant del banc i vaig comprovar que, tal com m’havia imaginat, es tractava d’una nina, no vaig dubtar en agafar-la, i en el moment en que la vaig tenir a les mans, va ser com si m’hagués transportat de nou a quan era una nena.                       

Aquella nina no tenia només els mateixos cabells rojos com la nina que jo tenia de petita, també tenia el mateix tacte suau, però en algunes zones una mica més aspre a causa del desgast. Tot i això, sabia que no era la meva, perquè no tenia els mateixos ulls ni la mateixa mirada tan dolça que jo recordava. Amb suavitat, la vaig tornar a deixar com l’havia trobat: asseguda al banc, segurament esperant que la nena que l’havia deixat allà tornés aviat i li demanés disculpes entre abraçades per haver-se-la oblidat en aquell solitari parc.